L’arrelament com a prioritat

Molt se n'ha parlat i escrit en les últimes setmanes sobre l'anomenat «principi de prioritat nacional» que han aprovat diferents governs autonòmics per regular l'accés a ajuts i prestacions públiques (espòiler: al final de la pel·lícula apareix una societat amb més persones que requeriran més ajuts en un sistema que en donarà menys). Per justificar l’estructura moral d’aquest «principi de prioritat nacional» s'ha assenyalat que el criteri de priorització anirà en funció de l’existència d’un «arrelament real, durador i verificable» amb el territori. Així, els barems per accedir als ajuts seran qüestions com ara el temps d’empadronament, la vinculació social, familiar i laboral o la contribució al sistema. Els primers de la llista no seran «els de casa», diuen, sinó els arrelats.

El que més m'ha frapat ha estat, sense dubte, la utilització del terme «arrelament». He pensat, per un moment, que els autors intel·lectuals d'aquest «principi de prioritat nacional» serien àvids lectors de Simone Weil, una de les pensadores que al llarg del segle XX va dedicar més reflexions a aquesta qüestió. A Echar raíces (un text escrit durant la Segona Guerra Mundial a petició del govern francès a l'exili), Weil assenyalava que arrelar era segurament la necessitat més important de l’ànima humana.

La necessitat més important i també la més ignorada en els temps que corren, aquests «temps líquids», segons el terme encunyat pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman a començaments de segle. És un temps en què les estructures socials ja no perduren prou per establir-se de manera permanent, que comporta la fragmentació de les vides, que exigeix flexibilitat als individus (resiliència també li diuen) perquè estiguin disposats a canviar de lloc, de feina, de valors, d'amistats i fins i tot de parella. Un temps que dissol els vincles i en el seu lloc emergeix el desarrelament com un ingredient necessari per al seu desenvolupament. El desarrelament és combustible perquè el motor del neoliberalisme no deixi de funcionar.

L’arrelament és fruit de l’existència d’unes condicions que ens permeten desenvolupar una vida estable, una vida vivible. I això, és possible davant dels problemes d'accés a l'habitatge, amb expulsió de famílies perquè no poden pagar un lloguer ni accedir a la compra d'un pis? És possible per als infants que han de canviar d'escola i d’amics a meitat de curs? És possible davant de la precarietat laboral, que es tradueix en un encadenament de feines? És possible fer-ho davant del malestar creixent producte de la incertesa amb què bona part de la població se'n va a dormir a l'espera del que li oferirà l'endemà? I és possible per als migrants de segona i tercera generació, condemnats a no ser ni d'aquí ni d’enlloc?

Weil anava més enllà quan deia que «un ésser humà té una arrel en virtut de la seva participació real, activa i natural en l’existència d‟una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de futur». El futur, però, és un núvol immens davant la nostra mirada. Ens diu la filòsofa Marina Garcés que vivim «una condició pòstuma que se cerneix sobre nosaltres com la imposició d'un nou relat, únic i lineal: el de la destrucció irreversible de les nostres condicions de vida». El temps en què tot s'acaba, en què la gran pregunta és «fins quan»?

I és aquest el final de la pel·lícula de què hem vingut parlant: cada vegada més gent barallant-se, a cops de colze, en llistes que ningú coneixerà, per cada vegada menys recursos. Una pel·lícula que situa el focus en qui té prioritat per repartir-se les molles i no en l’exigència de compartir el pa sencer, qüestió que hauria de ser —aquesta sí— l'autèntica prioritat nacional.